De París a Beauvais he pogut contemplar. De la ciutat a les llanures del camp francès. Els colors eren ben diversos, dels grocs forts, als marrons més foscos i alguna poruga fulla encara verda que resisteix el canviar de color i mantenir-se en la perennitat de l'estiu. I em preguntava, i a qui no l'agrada restar en temps més meravellosos? Però el temps passa. I si no ens adonem del present que se'ns presenta, el futur no arribarà. El present de la vida és el moment oportú on resideix el futur que cal desplegar. Així és. D'un temps ençà són tantes les situaciones que em colpeixen i d'altres que puc assaborir. La tardor és una bona estació per contemplar-les, prendre-ne distància, deixa caure el que s'ha de caure i romandre en la perennitat d'allò més essencial. Cadascú que posi nom concret al 'caure' i a la 'perennitat'. I és que vivim en una dinàmica, gràcies a Déu. Últimament he pogut inspeccionar tot el tema dels 'lip dub', un format de vídeo molt interessant. Algunes vegades tan banalitzat amb 'xorrades'. El format té quelcom que atreu i un llenguatge molt de tardor.
Un lip dub de tardor, un mateix pren la càmera de la seva vida.
Un lip dub de tardor, un mateix escull la cançó més suggeridora que vagi fent poesia els esdeveniments "narratius o teatrals" de la seva pròpia vida. Uns passen d'una determinada manera de vestir, de pensar, de parlar, de creure.
Fer de la tardor una disposició existencial,
fer de la tardor el 'lip dub' deixant caure i deixant romandre,
fer tardor és fer morir i fer viure.
0 comentaris:
Publica un comentari