Ahir vaig poder tenir l'ocasió de veure la pel.lícula Jumper. Em feia imaginar l'imatge del salt del temps. I és clar, un any s'acaba per donar pas a un altre.
Campanades de temps. Proposo fer el pas de la jornada segons les campanades. Jo he fet les meves.
L'una marca el pas del migdia, el pas ferm, la necessitat del repós per seure, l'escalfor de l'afecte.
Les dues, el fum de l'amistat, o de la solitud aclaparadora.
Les tres, tot recomença, l'activitat incloent la mandra.
Les quatre, l'olor al cafè desvetlla inspiracions.
Les cinc, ja a l'hivern comença a fosquejar i la llum natural dóna pas a les llums artificials.
Les sis, les campanes tornen a tocar, és l'hora de la prescripció religiosa.
Les set, el fum de l'incens torna a repetir-se potser ara en solitud.
Les vuit, em recorda, el treball encara per fer, la virtualitat de la comunicació, el sentir-me amb un altre.
Les nou. Ja capvespre, nit fosca, faig l'esguard a la lluna, et veig? El sento. Silenci, subtileses de Déu gratuït pel meu jo ingrat.
Les deu, fum de l'incens, en el més pur silenci.
Les onze. A l'espera que algú truqui, potser l'amic, potser el missatge esperat o inesperat. És el temps a vegades del torment o de l'afecte que omple de vida.
Les dotze. És el pas del dia, de la nit a una altra albada, creient fermament que arribarà una esperança inexhaurible.
Bon any! Campanades de temps, salt del temps. Jumpers!
