FOC

El foc crema.

Les seves guspires espurnegen però fan sofrir.

Guspires que passivament espressen bellesa, idealisme.

Guspires que activament provoquen el més real pathos amb l’entorn i les persones.

Guspires de foc. Res és fàcil.

Déu espira al seu Home i a la seva Dona

Som inabitats per l’Esperit, l’ésser de Déu en nosaltres. Contempleu-nos com Déu mostra el seu alè en tota la nostra persona. És una experiència sanadora i salvadora. Ens recorda (ens tornem a passar pel cor) allò de ser “creats a imatge i semblança de Déu” (Gn 1, 27). Ens recorda la nostra llibertat, la nostra consciència i la nostra responsabilitat en el nostre comprendre’ns com a homes i dones espirats per Déu i, òbviament, en les nostres decisions morals quotidianes.

Amb Déu som comunio, sentir-nos “units”

Fa dies que una persona em feia veure la diferència entre EINIGKEIT i EINHEIT que el teòleg Moltmann explica sobre què vol dir “Trinitat”. Massa agossarat però molt interpel.ladora la diferència. EINIGKEIT vol dir UNIÓ mentre que EINHEIT és UNITAT-UNIFICACIÓ. Això mateix. L’experiència de fe provoca unió, provoca com-unió. Tot un programa social esplèndid lluny de tota unificació, lluny de tota homogeneïtat devastadora de les llibertats humanes.

Aixi és Déu, pur amor per exclusiva llibertat. Provocador d’unió. Aixi és el foc de l’Esperit.

Per què, doncs, la insistència humana en regular l’experiència del Trascendent?

Per què, doncs, la insistència humana de crear homogeneïtats quan som cridats a cercar unions?

Mediocritat humana, vine Esperit recreador!