EL VACIO MISTICO

[…] ma una notte ancora più profonda: la notte del nulla…

Sta. Teresa de Lisieux. Historia de un Alma, manuscrito c, 1886-7

Nótese la importancia de los tres puntos suspensivos. No quisiera hablar de las palabras y de su fuerte, subversivo y esencial contenido sino de esos tres puntos suspensivos que dejan entrever lo que las palabras no acaban de transmitir. O mejor dicho lo que la no Presencia expresa.

Tres puntos suspensivos que marcan un alma inquieta.

Un alma profundamente tocada, ¿por Dios? Es el alma en el vacío místico. Contradictio in terminis.

La Presencia es la Ausencia.

La Vacuidad es el Misticismo.

La Finitud del punto es la Suspensión del Punto.

La Noche es la Profundidad.

La Creencia es la No Creencia.

La Totalidad es la Nada.

La Fe es la Duda.

Me permito hacer un ejercicio de imaginación (que no de fantasía, puesto que sería en un ámbito de irrealidad e de amoralidad) sobre qué es la sugerencia de esos tres puntos suspensivos de ‘la noche de la nada’ que Sta. Teresa de Lisieux expresó desde la integridad de su experiencia religiosa.

Teresa, ¿qué sugerías en esos tres puntos suspensivos? ¿alma agonizada?

Teresa, ¿qué dejabas de escribir en esos tres puntos suspensivos? ¿alma sin palabras?

Teresa, ¿qué realidad vivías tan atroz para afirmar la noche de la nada? ¿alma rota?

Teresa, ¿qué silencio sentías en esa ‘noche oscura’? ¿alma sin Dios? ¿posible?

Yendo más allá del caso conmovedor de Teresa de Lisieux, experimentar la ‘noche de la nada’ no es nada fácil puesto que toca el nivel emocional, afectivo y racional del ser humano. Precisamente esos tres puntos suspensivos son la Nada misma.

LA LINTERNA DEL HOMBRE LOCO

Esta semana he tenido que hacer esta reflexión para un curso sobre la no creencia. Perdón al lector por ser quizás excesivamente largo en esta entrada del blog...

A propósito del aforismo 125 de F. Nietzsche, La Gaya Ciencia

Existe una linterna que tímidamente muestra su luz. Está sostenida, quizás sin la firmeza de siglos dogmáticos pasados, por la mano de un hombre. ¿Loco? Ya se verá a su debido tiempo.

¿Cuál es el tiempo y el espacio de la linterna? Existe la mañana en todo su esplendor y claridad y existe el mercado.

Mañana versus Noche

Dos símbolos por excelencia que rodean la antropología, el ser y el existir del Hombre. La mañana habla de claridad. Despertarse quizás de aquel “sueño dogmático” de vivir en un sistema lógico en el cuál todo era explicado sea el mundo, sea Dios o sea el Hombre. La Mañana viene revelándose como la Libertad enfrente de la Opresión subversiva. El Hombre loco llega a la mañana preguntando, quizás preguntándose el porqué de la decadencia de la vida. El Hombre loco no vive la desesperación por la no presencia de Dios sino por la ausencia de un sentido significado de existencia donde Dios y el Mundo sean horizontes significativos para el mismo hombre. De aquí su locura, su confusión, la pérdida del horizonte por la voluntad de siglos pasados de querer explicar una principio racional. Porque la Teología y la Antropología se preocupaban más por una defensa de sus propios principios (ideología). Porque durante bastante tiempo el adverbio quizás había desaparecido de los predicadores de la vida y de Dios encerrando el Inefable. La linterna de la mañana proclama el QUIZÁS de Dios, de su ser y de su existir.

La noche de la cual proviene el Hombre Loco con su Linterna es la noche de la confusión. Nada es claro durante la Noche. Es la dimensión más poética también puesto que está el Hombre en el silencio del Claro de Luna el cual ilumina los miedos y las inseguridades de la Humanidad sea “in particularis” sea “in universalis”.

La noche es el tiempo, por excelencia, de los ‘fantasmas’. Ellos llegan a la noche. Y lo hacen intempestivamente. Para algunos, son los miedos de conocerse, para otros es la ambigüedad puesto que en el mundo oscuro de la noche el escrúpulo emerge con fuerza. Para otros, sin embargo, la noche es misterio y enigma. Durante la noche, hay una invitada de honor. Es la Esfinge de todos los tiempos preguntando al Hombre sobre quién es y si acaba de conocerse como lo hizo algún tiempo con Edipo, el Rey.

En el silencio de la noche hay una sublime sonoridad, siempre incierta de donde subyace el misterio del hombre.

Mercado versus Camino

El Hombre Loco llega al mercado, símbolo de la civilización y la cultura. Donde las relaciones humanas son y serán cercanas. El mercado es punto de encuentro de la cultura y de la relación. Allí se acerca la Linterna. El ruido del mercado, el cotilleo denotan un ‘ser escondido’ del hombre detrás de la máscara de su relacionalidad (hipocresía en el sentido más estricto de la palabra). El Mercado es el locus de la burla, de lo irrisorio de la no credulidad, de aquellos que se mueven en la superficialidad. Sin ninguna connotación moral. No. Hay tantos mercados en nuestros ambientes, quizás en este Occidente Europeo creído como epicentro del mundo. No obstante, quizás cabe recordar que es en el epicentro donde el ‘terremoto’ sacude con más fuerza. Así pues, es en el epicentro del mercado donde los valores y los fundamentos dejan de ser valores y fundamentos porque las grietas comienzan a ser evidentes y, en consecuencia, la llamada decadencia o caída de todo Imperio(s) que han sido motor de las sociedades. Así es el Mercado, punto de hipocresía, relaciones superficiales y antiteismo (contra Dios).

Como contrapunto, la Linterna muestra este Mercado. Pero también la Linterna es dejada en el suelo de la Tierra, apagada. Epifanía de un camino. Parece contradictorio ya que la luz de la Linterna del Hombre Loco se desvanece para mostrar un Camino. Así es. En el Camino uno puedo encontrar y encontrarse, sentirse en viaje es preguntarse como aquel Perceval el Galés en Chrétien de Troyes quien toda su vida la dedicó a formular una pregunta. El Hombre está llamado a vivir en camino, quizás incluso desde la no creencia quizás desde una creencia que legitima el incluir una no creencia durante el recorrido de la existencia humana. Es la sana inquietud.

La Linterna del Hombre Loco es fundamental no tanto porque muestra la errónea interpretación de la célebre ‘muerte de Dios’. La luz apagada en la Tierra avanza un tiempo en el cual el Hombre se convierte en hombre (nótese la minúscula) puesto que ha dejado de pensar, de sentir, de vivir sea en la creencia sea en la no creencia a favor de un libertinaje falseado como Libertad. Es el nihilismo existencial más allá del religioso y más allá de la lucha contra el cristianismo.

METAFORA DE LA VIDA

Ja fa dies que vaig poder veure la pel.lícula Before Sunrise. Abans de l'albada. Les seves imatges, la seva trama, els paisatges, la música romanen encara en el meu interior. Crec que és un pura i sublim de la vida... per diversos motius.

Un tren i una parada

Els dos joves es coneixen en un tren. Insignificància. Però emergeix un horitzó perdut, dos vides que es troben espontàniament. Sense preveure. Una ocasió per poder conèixer-se. Noves possibilitats per conèixer-se. Em recorda profundament aquella cançó de Franco Battiato La staggione dell'amore. La parada és Viena. La música i els carrers esdevenen l'escenari perquè l'amor i la relacionalitat entre les dues persones comenci a créixer.

El tren de la nostra vida també té unes parades si volem deixar-nos anar pel risc de conèixer-nos i de conèixer l'altre.

Déu va fer una parada extremadament essencial mogut pel seu Desig lliure d'estimar. I va ser plantar la seva tanda entre l'humanitat per mostrar, fer veure, un camí de plenitud, per viure l'esperança, la caritat i la fe malgrat tots els malgrats, sabent-nos en lluita interior entre l'Esperit que habita en mi i el pecat que habita en mi com va dir Sant Pau als cristians de Roma.

Escenaris de buit i la memòria

La pel.lícula acaba amb una plenitud increible. Després de passar tota una nit junts, la parella ha de separar-se per continuar els seus viaranys. L'albada ha arribat i amb ella el dol de la bifurcació de camins. Quines són les imatges finals? Dos. La primera els escenaris buits per on han passat els dos joves enamorats al llarg de la nit. La segona el somni que arriba a la noia ja en el tren i a la mateixa vegada al noi en el bus.

És una metàfora de la vida. De les nostres passions, de les nostres relacions només roman el buit de la separació que s'omple per la memòria, protagonista del somni. La memòria ens porta el passat al present. Els espais i els temps, les persones i els esdeveniments que han mogut el nostre cor i han cremat els nostres sentiments. Així, a la memòria hi ha la clau de vida, la clau per viure el dol de la separació...

La Memòria porta al cor tot allò viscut, sentit i pensat. I la Memòria proclama solemnent que l'albada és la nostra esperança perquè allà és on sentim el reconeixement amorós de l'estimació, de sentir-nos estimats per poder continuar estimant. Un cercle ja no viciós sinó sublim.

Memòria omple el Buit de les nostres separacions, dels espais de solitud infèrtil.

Memòria allibera'ns de la temptació de l'oblit.

VIATGE I RETORN

Impressionant si hom és passeja pel Facebook. Pot observar com hi ha ‘Lector de Mentes’, ‘Adivinas’,’Tarot’ que senzillament fent un petit test, unes simples preguntes ‘coneixen’ la teva ment, el teu futur, el que et passa. Certament, quedo profundament tocat de com joves i no tant joves els agrada (confesso que he estat a punt d’intentar-ho jo també) obrir la galeta que els digui què els hi està passant interiorment. Ja, com si tot és solucionés així... O simplement, és una eina per passar una bona estona i riure’s del que diuen de mi o dels altres.

Basta, no vull fer cap judici moral més enllà del que he dit en aquestes línees.

La història de la nostra Tradició ens convida a un altre tipus de sentir-nos i de pensar-nos. De tant en tant, cal fer-ne memòria per evitar les Cassandres del segle XXI com aquestes esmentades.

Odisseu (Ulisses), 10 anys per retornar a la seva pàtria Ítaca. De l’egoisme de pensar-se que ell era Absolut a reconèixer la presència divina que li ajudi a les seves forces.

Teseu, lliurat del Caos del Laberint a la vida lliure de Creta.

Perseu, la recerca del cap de la Medussa per salvar Andròmeda. Mogut per l’amor pur.

Èdip, el rei del creure’s que es coneixia a la recerca de qui sóc jo.

Joan, el Baptista senyalant qui és la Vida, el Camí i la Veritat enmig de tants ‘deserts vitals, religiosos i socials’.

Crist, de la Galilea a Jerusalem, fent el Bé, proclamant que Déu estima les seves Creatures.

Pau, apòstol dels gentils, D’Antiòquia fins a Roma manifestant un profund amor per Crist que allibera i provoca esperança en la lluita entre l’Esperit de Déu i el pecat que habiten en nosaltres (famosa carta als cristians de Roma, Rm 8, 9-11).

Gregori de Nissa, provocant un viatge espiritual de l’encontre rostre a rostre amb Déu.

Jaufré Rudel, el poeta en pelegrinació sempre a la recerca de l’amor pur, l’amor de lluny.

Lancelot, el Cavaller pujat a la Carreta ignominiosa i a la recerca de la seva amada Ginebra. Una elecció moguda per l’amor fidel.

Perceval, el Galés, el jove sempre en camí, preguntant-se, reconciliat amb tot el mal fet en aquell Divendres Sant que el canvià la seva vida.

Dante Alighieri, de l’Infern amb tants cercles concèntrics opressors a la Beatriu del Paradís.

El jove Weilhem Meister, descobrint per què aprendre, quina és la seva vocació, per a què, per a qui formar-se i aprendre.

Rainer Maria Rilke, viatges per l’Itàlia, França aprofundint sobre el misteri de la vida.

Antonio Machado, aquell famós ‘camino se hace camino al andar’. Aquells pelegrins del Camino de Santiago ho afirmaran suposo bé?

C. S. Lewis La lluita, el viatge pel Bé Suprem. Sempre ‘en companyia’, amb altres.

I un llarguíssim etcètera. Viatges i retorns a la profunda essència de la humanitat: la Bondat creada, la imatge i semblança (Gn 1, 27). Allò que li és propi en el més profund interior de l’Home, de tots nosaltres. En aquest cas, m’agrada la paraula i el sentit de l’interioritat. Més enllà d’una relaxació amb bons coixins. Més enllà de saber respirar profundament. Interioritat és aquest viatge interior cap endins, cap el nostre cor on se’ns revela allò que Ell, la Presència ens vulgui revelar en profunda intimitat amb la nostra situació vital.

Bon viatge i bon retorn, aleshores si és que ens (us) sentiu disposats.

LA SAVIESA

tercera icona

Scivias III, 9

Hildegard von Bingen

La figura daurada de la Saviesa

Lluny de narracions discursives.

Lluny de representacions teatrals.

Pròxim a ser poesia.

A gaudir amb l’íntim moment,

Sí, gaudir internament… comunió de presència. Presència.

Silenci. Parla. Escoltar, audire, amare.

El darrer de tots és el servidor.

Diu-me, bon Déu, Savi, creador i governador del món. Com?

Déu: sempre preocupant-te pel com.

Troba la saviesa dins teu, dins del teu germà, endins…mar endins.

No és el com, és l’ésser. No és el fer.

Abraça, acarona la vida en totes les seves dimensions.

Abraça el poliedre de la vida. No absolutitzis.

Només hi ha un Absolut. La Presència. La Saviesa que

abraça la Caritat i l’Església, fluir la sàvia de la Saviesa

entre tants llicenciats, doctorats i homes i dones de bona voluntat.

O virtus sapientiae

Que circuens circuiste

Comprehendendo Omnia in una via

que habet vitam.

HOME, HEROI, SUBLIM

Vir heroicus sublimis, 1950-1951, Barnett Newman

segona icona

Fa temps que em vaig deixar sorprendre per aquesta obra de B. Newman. I avui contemplant el color verd de Loiola, el cel de l’intens blau i el fort groc de l’astre del Cel, el Sol, la memòria m’ha portat fins aquesta expressió extraordinària.

VIR (Home)

Som davant de l’Home, Ignasi de Loiola. Potser cadascú dels homes i de les dones que viuen els camins tortuosos com deia Nietzsche.

Homes i Dones maltractats, trencats

Homes i Dones ferits. Color vermell, sang vessada.

Homes i Dones en l’orgull de trepitjar la feblesa.

Homes i Dones provocadors d’infidelitats a la seva condició pròpia de bondat.

Homes i Dones arrossegadors de càrregues feixugues per les pors.

Homes i Dones porucs per desvetllar la creativitat i la renovació.

Homes i Dones incompresos per situacions vitals, per opcions polítiques, religioses i socials.

Homes i Dones marginats per la seva profunditat de viure. Per ser aventurers enmig de la comoditat.

Homes i Dones. Imago Dei. Vir.

Heroicus (Herois)

Ignasi de Loiola, enmig de la canonada rebuda a Pamplona, rep una interpel.lació a la seva vida.

L’heroi es mou per l’excel.lència, l’areté, el virtuosisme. Fins fa poc el món religiós tenia com a centre aquest virtuosisme esfereïdor, trencador del sentiment i provocador d’esquemes poc flexibles. L’heroi es mou per la vanaglòria. L’aventurer i el pelegrí, en canvi, es mouen per la passió, el Bé de Déu i el Bé del pròxim. Així, l’altre resulta ser més que un estranger, un germà. Sant Pau és un clar exemple. Heroi en el passat i pelegrí en el present i futur té present en el seu cor la fermesa que

el que jo demano en la pregària és que el vostre amor s'ompli més i més encara, fins a vessar, de coneixement i de clarividència, perquè sapigueu discernir allò que més convé. Així arribareu purs i sense ensopecs al dia que Crist ha de venir, plens dels fruits de justícia que rebem per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu.

Fp 1, 9-11

Sublimis (Sublim)

La vida es pot viure de tantes maneres. És polièdrica. El problema és que hi ha maneres i maneres, com diuen popularment. Sublim em parla de contemplació, de temps i espai per un mateix. I això no és egoisme sinó dedicar-se, pensar-se, reconèixer-se, sentir-se perquè just en aquest moment dedica, pensa, reconeix i sent els altres que l’envolten. No hi ha separació entre el jo i el tu.

Vir heroicus sublimis.

L'ESPASA

Diga'm, què més deuries fer?

A la fi, tot no mor molt aviat?

Diga'm, quin és el teu plan per fer

amb la teva única, salvatge i preciosa vida?

Tell me, what else should I have done?

Doesn't everything die at last, and too soon?

Tell me, what is you plan to do

with your one wild and precious life?

Mary Oliver (USA, poetessa nascuda 1935)

Durant aquest mes de setembre presentaré icones, motius, per seguir fidelment la vida, per estimar-se i servir més el món el qual ens envolta, sempre en la "queste", la recerca, de la pregunta a l'Inefable sobre quin plan agosarat, inquiet i ferm té per la pròpia vida com expressa la poetessa Mary Oliver. Gràcies al bon amic i company jesuita que em regalà aquesta poesia enmig de la calor estiuenca. Una alè fresc, un vas d'aigua fresca.

primera icona

Ignasi de Loiola, març de 1522, festa de l'Anunciació. Lloc, Montserrat enfront de la 'moreneta'. El pelegrí deixava la seva espasa. Potser encara interiorment resistint deixar la vanaglòria a la qual la cort i la seva formació cavalleresca l'havien acostumat. L'espasa. I quina espasa? El ferro de l'honor, l'ambició que oprimeix i l'orgull de emmirallar-se constantment.

El somriure de la Mare de Déu, la presència de Jesucrist el va fer deixar aquella espasa amb tot el que suposava. Hi ha quelcom més profund a la seva vida, un desig essencial com ho expressa Xavier Melloni sj en el seu darrer llibre publicat per Fragmenta.

Deixar el ferro per prendre la fermesa del cor.

Deixar el ferro que talla per deixar-se cremar per Déu.

Deixar el ferro que colpeix per prendre l'alè diví que complica més que facilita.

Deixar el ferro de l'honor per pujar a la 'carreta' de l'humilitat sana sense fonamentalismes.

Deixar el ferro de la vida hipòcrita per la vida en la veritat, perquè en ella resideix la llibertat.

Deixar el ferro superficial per viure en les brases que cremen malgrat el cremar-se.

Perquè ell va trobant-se amb Ell, davant la Mare de Déu.

Em pregunto i pregunto, quina espasa deixem? Conformismes? Pors infundants? Victimismes de les ferides del passat? Modes de vida activistes que parlen més de fer que no de ser? Manca de responsabilitats, petites o grans, pels capricis egoístics? I el llarg etcètera que hom podria completar sense ànim de colpir-se amb la colpa sino més aviat amb el desig d'apropar-se a l'Essencial.

La nit de Montserrat, la nit de deixar l'espasa per deixar-se prendre per Aquell que dóna la vida i la dóna en abundància. Confia, doncs...desitjant desitjar aquesta nit de deixar la pròpia espasa.

Amen.