L'AVANTSALA

Estem a l'avantsala per celebrar tres grans festes en aquestes pròximes setmanes: l'Ascensió, Pentecosta, la Santíssima Trinitat i el Corpus Christi. Avui és el gran vestíbul és a dir, els moments agradables abans d'una gran celebració.

Un dia mentre caminava, em vaig posar a buscar un lloc on es venien targetes per regals bonics. Aquí, a la litúrgia d'aquest diumenge ens mostra un regal.

La caixa de la memòria

Bella memòria ens fa adonar dels signes de la vida que ens dóna vida en abundància. La caixa de la memòria ens recorda. Aquí, la gran paraula, recordeu, re-cordis, que passi de nou pel cor: portar la vida del passat al present per continuar amb l'esperança del futur.

La memòria lluita contra l'oblit. La memòria és el quadre gran de l'Apocalipsi, l'Anyell pasqual. La memòria és l'esperança d'aquest xai ofert per amor, brillant, la llum en la que mostra que no hi ha una altra llum per molt que pensem en les nostres petites bombetes, que és la llum que revela el seu nom: l'Anyell, el nom, els 4 rius de l'altar, l'aigua de la vida, la sang vessada en 4 punts, tant físics i existencials, tot està en Crist, tot està en el seu cor traspassat fins i tot la vida per a tots nosaltres i per a tots.

El do de l'Esperit: el nom de Jesús

Heus aquí les paraules d'Ovidi quan va dir : feliç o beneïts són aquells que tenen el coratge de defensar amb totes les seves forces el que és estimat per ell.

La gran pregunta és: la nostra ment i el nostre cor estima amb totes les seves forces el que realment és preuat per a nosaltres?

El do de l'Esperit fa ús de la memòria de Jesús

«Ensenyarà»

"Us recordarà"

Què ens ensenya i ens recorda?

-Les pàgines de l'Evangeli, com si fos l'àlbum més preuat de fotos que Déu ha escrit en els nostres cors. Jesús de Galilea a Jerusalem, les seves trobades són reveladores de les paraules, la Paraula feta carn i l'acció fascinant de l'amor.

-Jesús enmig de la gent, el temps i el signe de Canà.

-Jesús als carrers, al costat dels que senten la feblesa, els cecs, el que dóna a la multitud. Déu és a prop de tu, només la fe i no només la fe, sinó d'anar i fer el mateix amb el proïsme com el bon samarità.

-Jesús en la solitud de la nit, en la pregària de consol i desolació.

-Jesús en el silenci del sofriment, però conscient que aquest és el camí, la veritat i la vida. No hi ha una altra.

-Jesús, el nom de Jesús, el nom sobretot altre nom. I el nom és la història, la identitat, el seu ésser, la seva manera de fer, el seu amor, les seves necessitats, la seva voluntat, el seu redescobrir humà i de la seva veritat perquè sigui autèntic i lliure.

-Jesús, revelador del nostre temps, no indigents com diu Heidegger, però el temps per adonar-se del que es necessita pels altres, fins i tot quan ja hem tingut els nostres programes i els nostres projectes, perquè l'altre és el nostre ésser.

Aquesta és l'avantsala de la gran festa, la preparació de la caixa de records i el descobriment del do ofert.

Vaig sentir a algú dir : no tingueu por per acollir Crist, per acceptar la seva autoritat i poder i així, servir l'home i a tota la humanitat. No tingueu por, al contrari: obriu les portes a Crist. És la disposició afectiva de ser les mans de Déu en la nostra realitat com Hildegard von Bingen ens va recordar.

Ara entenc la famosa frase de Don Fabrizio d'Il Gattopardo de Visconti: si volem mantenir les coses tal i com són aleshores han de canviar. La seva resposta després: i tot serà diferent.

Jo, en canvi, diria: si volem que tot resti com és ara és necessari que tot canviï, i aleshores no només canviarà sinó que serà més autèntic.

DE BELL NOU, COMENÇAR

1) La porta de la fe

En diverses ocasions, l'Escriptura mostra la paradoxa dels contraris amb la finalitat que l'home desvetlli el com de les seves relacions: la des-figura de la torre de Babel (Gn 11) en l'afany de l'home d’enaltir-se i posseir (omnisciència i omnipotència) contraposada a la figura de la kènosi de la glòria de Déu del cel nou i de la nova terra (Ap 21) que enalteix i fa possible la possessió de l'esperança per a l'home. Així és descrit en la des-figura de la dona de Lot paralitzada com estàtua de sal (Gn 19, 26) en el seu record nostàlgic d'anys meravellosos a Sodoma i Gomorra. Aquesta estàtua de sal sigui contraposada pel camí figuratiu i experiencial dels deixebles d'Emaús (Lc 24, 13-25) que en el seu cor inquietum els és revelat l'esperança per viure’s en Crist, pensar el camí del passat, present i futur i decidir-se per tornar a Jerusalem i ser testimonis del Rostre del Ressuscitat qui els fa viure, pensar-se i decidir-se per l'alteritat, és a dir, el proïsme com a sagrament i en clau del 'nosaltres' relacional de la pròpia consciència, llibertat i responsabilitat.

2) De la porta a una nova ciutat

Me’n recordava que fa gairebé un any parlava amb una dona emprenedora i sàvia de com la societat s’ha divorciat de tres àmbits seus essencials perquè bategui sanament.

divorci societat i política

Lluny queden els temps en què l’home era considerat un homo politicus, un home preocupat per l’espai on vivia. Les ideologies polítiques serveixen al Bé Comú? O a la seva idea? La dreta, l’esquerra, el centre, els extremismes determinen la política i més diria, determinen a alguns homes. L’interès polític és baix, i s’incrementa quan l’economia foragita les butxaques i el nostre consum acèrrim. Així, doncs, la preocupació per la nostra terra, el nostre país, el nostre ambient el deixem als discursos polítics i exercim la “nostra política” el dia escollit per votar, això si anem.

divorci societat i cultura

En el record roman el gust de l’home per la cultura. Però algú em podria dir, què és cultura? De ben segur, tota manifestació, expressió del pensament, del sentiment de l’ésser humà. L’altre dia una persona m’assegurava com el gust per la cultura pertany a una classe social determinada. Em neguiteja fortament pensar això. Potser els joves d’avui en dia no han llegit les obres d’Homer, o bé desconeixen qui és Ramon Llull. Cada vegada hi ha menys interès pel món clàssic, pels avantpassats. I els més vells potser senten una melancolia comprensiva de com la “seva cultura” es va perdent, sense un interès per la contemporaneïtat i la tecnologia, expressions culturals d’avui en dia.

divorci societat i religió

És curiós, divorci però augment del desig d’espiritualitat. L’home sent un buit, potser la situació vital -sobretot en els espais benestants- provoca un trencament interior. Però no vol, en definitiva, un vincle fort, no vol que cap cosa el relligui a aquesta espiritualitat, ni cap moral.  Algú es preguntava si després d’Auschwitz hi ha Déu. Jo em pregunto, de qui depèn la resposta de  Déu, d’ell o del mateix home?

Certament, hem de lluitar contra tots els divorcis (que tenen la seva part dolorosa). Però, creiem en una reconciliació possible i lluitada entre:

+societat i política: esdevenir homes i dones preocupats pel nostre entorn i la nostra terra.

+societat i cultura: gaudir de la diversitat de formes i expressions del passat, present i futur, en definitiva, creure en la gran potencialitat que té l’home dins seu encara que no segueixi els paràmetres tradicionalment tradicionals.

+societat i religió: deixar que parli Déu, atensar-se al misteri, escoltar el silenci de Déu i la seva paraula, i humilment, posar-la en pràctica.

3) I el pany de la porta és: l’amor

Em sorgeix a la memòria l’obra d’art de Boticelli a la National Gallery de Londres. Venus, la deessa de l’Amor aconsegueix despullar de les horribles armes de la guerra del déu Mart. Malgrat la insistència dels sàtirs-aquestes tendències al mal- en voler desvetllar a Mart, l’Amor té un poder que fa brollar el més bell que tenim de nosaltres mateixos. Boticelli realment capta profundament aquesta trasparència de l’Amor. Els vestits de Venus resulten d’una trasparència, d’una nitidesa de “ser” que interpel.la.

Nosaltres hem conegut l'amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és amor; el qui està en l'amor està en Déu, i Déu està en ell.  A dins nostre, l'amor ha arribat a la plenitud, i per això mirem amb confiança el dia del judici, perquè, tot i que estem en aquest món, vivim tal com Jesucrist viu.  On hi ha amor no hi ha por, ja que l'amor, quan és complet, treu fora la por. La por i el càstig van junts; per això només té por el qui no estima Déu plenament.

1 Jo 4, 16-18

El déu de la guerra ha estat massa desvetllat en el nostre voltant i en nosaltres mateixos: focs abundants, sorolls de por i de bombes de l’horror, atacs continus oblidats, polítiques personals, assassinats absurds o demències ilògiques. I podria, podríem continuar...sense parar. No obstant hi ha un “obstant”, un “malgrat”. Un malgrat que ens fa aixecar-nos dels nostres interessos egoístics i posar-nos a caminar en comú, en comunió. Per als cristians, Déu té una paraula consoladora davant del mal: el seu Amor transparent però difícil de captar-lo quan la foscor penetra en el més íntim dels nostres cors perquè estem massa adormits...

Escoltem la paraula de l’Amor, de la seva transparència que ens crida a estimar, a ser eucaristia in unum corpus sum i com deia Rilke a Friedrich Westhoff cuando aman no han de olvidar que son principiantes, ignorantes de la vida, aprendices del amor: han de aprender el amor, y para eso hace falta (como en todo aprendizaje) sosiego, paciencia y recogimiento.

Així és la Caritat: desvetllar el rostre de color del Crist. Tant de bo, no resti com a una estètica buida sinó més aviat, el focus de la caritat que il.lumina resplendentment el rostre de tots colors sigui una ètica de l’amor. En l’amor la incomprensió juga molt, perquè el meu mode de procedir xoca amb l’altre mode de procedir sigui de l’altre, sigui de l’Altre. Un text molt il.lustrador pot encendre el focus de la Caritat que il.lumina el Misteri. Pensem-hi.

Fi del film “Darrera d’un vitrall fosc”, I. Bergman

MINUS: (ple d’angoixa). Dóna’m alguna prova de Déu

Silenci

MINUS: Tu no pots.

DAVID: Sí, puc. Però deus escoltar més atentament això que t’estic dient, Minus.

MINUS: Això és justament el que necessito, escoltar.

DAVID: Està escrit, Déu és amor.

MINUS: Per mi són paraules banals, estupideses.

DAVID: Espera un moment, i no interrompre.

TROBALLA

Trobades o troballes? La trobada consisteix on dos o més persones es cerquen a diferència de la troballa la qual hi ha quelcom o algú que s’ha perdut i en el desig de cercar-lo, ho recupera. Fa algunes setmanes, vaig preguntar a un grup de nens de 3r de Primària: com us heu sentit quan heu perdut alguna cosa? Tristessa, angoixa, desesperació, neguit – em responien. Què vau fer? – els hi tornava a preguntar. Cercar amb el desig de trobar – va ser la resposta més comuna a tots els nens i nenes. Alguns amb la sorpresa de trobar finalment, d’altres demanant ajudant per remenar i remenar fins trobar. I què vau sentir un cop trobat? – els hi pregunto, de nou. Joia, pau, quietud. Un cor eixamplat – va dir una nena fent que els meus ulls s’ompleixin de sorpresa i de meravella. Exacte! Un cor eixamplat. Així el cor s’hi troba quan fa una troballa.

M’agrada parlar de troballa en la trobada entre Pere i Jesús (cf. Jn 21,1-19). I entre Jesús i Pere. Dos esguards entre preguntes i respostes, dos rostres que s’entrellacen, es qüestionen i dialoguen. Pere va negar el Mestre. Som així. Neguem. Diem no al món de la pau, la justícia i la veritat. Amaguem. Pere s’hi amaga en les pors entre el foc de la foscor, aquell que veu el Mestre del judici en la seva Passió. Pere s’hi encega davant els altres, no reconeix. Diu no. Nega. El lloc de la negació és la foscor, aquella tenebra encegadora. Ara, el lloc és l’albada i el convit. L’activitat, la pesca. És la tasca del deixeble: la missió. Aquesta només ha de ser en presència del Ressuscitat. Fem diverses tasques apostòliques, diverses pesques. No voldria ara enumerar-les. Però són totes en presència del Ressuscitat? Pere es llença al mar, es submergeix a les aigües. S’arrisca a enfonsar-se. Deia H. Arendt: “l’home encara que ha de morir, no viu per morir sinó per innovar”. Pere surt de les aigües com a un home nou. Cal fer morir tantes coses per ser en presència del Ressuscitat. Per Ell ens movem i som. Cal fer morir resistències, pors, culpabilitats, hàbits que no són del Senyor, el Déu de la vida. Traspuem vida o mort? Esperança o desesperança? Flaire o pudor? En presència del Ressuscitat, la pesca és abundant, la vida és plena, la plenitud és possible. Però infinita. Mai arribem a una plenitud completa. Seríem autosuficients. Gran “pecat”!

La simplicitat de Tiberíades a la Galilea esdevé el lloc del convit entre el pa i el peix, icones del cristianisme antic per parlar de l’Eucaristia. Aquella que instaura i relliga. Aquella que alimenta i impulsa. Aquella que fa pregar i fa actuar. Aleshores, té lloc en el lloc de la senzillesa els esguards i la troballa: Jesús troba Pere i Pere recupera Jesús. Són esguards. De cor a cor. Cor ad cor loquitur (J.H. Newman). La missió només és possible amb la passió, aquella que neix dels esguards entre el Crist i el deixeble. L’anunci i l’evangelització tan sols pren força amb el creuament d’esguards entre Ell i tu, entre Tu i Jo. No és una qüestió de raó sinó d’amor. I la raó desconeix les raons de l’amor. M’estimes? M’estimes més que els altres? – és la pregunta del Ressuscitat. Hi ha competició (més que...)? L’amor neix del perdó, un amor proporcionat a la misericòrdia rebuda. Pere reb un esguard un amor desmesurat i incondicional. Sublim. No hi ha negacions a rebatre. Hi ha diàleg d’amor i de perdó. No hi ha arguments a demanar ni explicacions a parlar. Només diàleg a partir de l’amor d’on neix la missió: “pastura les meves ovelles”. Les ovelles de Jesús, no les pròpies. És la caritat, el servei a la caritat. La nostra missió sigui quina sigui entre l’atur o la professió, solter o casat, religiós o sacerdot, és servir a la humanitat, a teixir lligams de comunió i de benedicció i no de destrucció i de benefici. Implícitament o explícitament. Això ja són raons. Només el cor coneix la bondat a teixir, a construir, a batir, a jutjar.

Els esguards neixen de la fidelitat sense reserves i de la tendresa en les relacions. Relacions més humanes que estratègiques i corruptes pel poder i les seves lluites.

TEATRE I PASQUA

Imaginem que som davant d’una obra de teatre, la peça està dividida en dos actes:

Primer acte: Diumenge, quan era encara fosc, de bon matí

Tot el capítol 20 de l’Evangeli segons Joan està dedicat a les trobades del Ressuscitat entre diverses persones. Ara el teló s’obre i hi són Pere i el deixeble estimat. És de nit. Un detall que no es pot deixar al marge. La nit és presència del Ressucitat. La nit de la solitud, la nit de la foscor, del sofriment, de la tenebra que engoleix. La nit de la desolació i de la desesperança esdevé el lloc de la vida i de la llum, del Ressuscitat. Aquest detall és essencial: encara de nit i malgrat que sigui de nit – aquelles “nits” que puguen viure – són també lloc de vida nova. Mai deixen d’aparèixer aquestes nits. Són el lloc del canvi. Són possibilitats per nosaltres. Un primer acte és “quan encara era fosc”:

Foscors del poble xipriote. I dic “poble” conscientment. Aquells honrats que confien/deposen el “treball diari”, el “jornal merescut”. Aquells tentinejats per interessos d’altres que esdeven botxins del s. XXI. Foscors del poble coreà, entre nord i sud, entre dalt i baix, entre superiors i inferiors. Ho intuim: quan restem a les fosques, ens provoca inquietud i confusió i desitgem que hi hagi llum. Aquest desig és important en aquest primer acte. La foscor de l’escenari hi és però el desig de llum de Pere i el deixeble estimat els mou el cor. Quin desig tinc en el cor? Quin esguard faig en les foscors quotidianes? És el desig pasqual de l’esperança el que inunda la meva realitat?

I la foscor del sepulcre és la foscor de les portes tancades, allà on és el deixeble. Una foscor que ara es tradueix en por. Les pors. Quina forma tan real de la foscor! La por no deixa avançar. És una altra manera de dir quan estem desesperançats. La por bloqueja. La por és un fantasma dintre nostre. La por s’asseu en la cadira de la comoditat. La por falseja la realitat i la fa hipòcrita. La por no fa transparent com som i què fem. La por construeix la mentida i l’engany. I el Ressuscitat es posa enmig de la por amb una salutació: “la pau sigui amb vosaltres”. Jesús es posa davant d’ells, dels homes porucs, dempeus – verb en grec utilitzat per la Ressurrecció – i diu shalom, la pau i la benedicció comunicada al deixeble. La pau i la benedicció no és el tresor per guardar-se un mateix sinó per ser comunicada. El Ressuscitat no oblida la Creu. Mostra els seus signes. En fa memòria alenant amb el seu esperit. Alè de renovació, alè d’empenta, alè de llum, alè d’esperança.

El teló baixa en aquest primer acte: la foscor i la por són llocs que poden esdevenir llocs pasquals, de Ressurrecció. El Ressuscitat, l’Home dret davant del deixeble, fa memòria i beneeix.

Segon acte: creure sense haver vist

Aquest segon acte és gairebé el monòleg del tosut Tomàs i el diàleg entre ell i el Ressuscitat. Al rerefons, la catedral de Freiburg ho recorda. Gairebé a peu de l’altar la seva figura. Tomàs, figura del creient: creure sense haver vist. Pobre Tomàs, sempre l’hem considerat l’incrèdul. Tanmateix, és el creient. Tomàs no hi era entre els dos en el primer acte. I això és important. En el segon acte, apareix Tomàs i els deixebles: el grup, la comunitat, la ekklesia. És necessari reunir-se, comunicar-se els uns i els altres. Un dels signes de la resurrecció és la creació de lligams entre uns i altres: la diversitat unida.

Creure és fiar-se. Una altra manera de dir el que és la confiança. És abandonar-se, gelassanheit pel filòsof Martin Heidegger. Abandonar-se no és llençar-se a un buit. Hi ha alguns que en són testimonis. Hi ha alguns que són proves de fe, de caritat, de voler el bé comú. En són signes de resurrecció: “la pau sigui amb vosaltres”, aquest desig de desitjar per damunt de tot el desenvolupament dels altres i no el propi benefici. Vet aquí la diferència entre benedicció i benefici. Una és signe de resurrecció, l’altre és signe de mort quan les constants vitals indiquen la nostra mort. L’acte acaba amb una expressió, un crit: “Senyor meu i Déu meu”. Expressió de meravella, potser sense raonar i és que la raó desconeix les raons del cor. Entre les corees dividides, les imputacions d’uns i d’altres, entre tot això, avui el teló es baixa i la càmera grava a l’espectador girant-se i dient: Pau a vosaltres, beneïu i no maleïu per nostre Senyor i Déu. Que sigui un efecte de resurrecció.

EXULTET... FELIX VITA

Una nit veié contemplar un estel, una família, un nen i una menjadora. I una nit veu contemplar la llum, la família d’homes i dones sense exclusió, familia Dei. Crist i la creu. De les cendres reneix la vida, misteri inaudit. No creiem en el déu de la resignació. Més aviat, el Déu en Jesucrist és el Déu de la possibilitat. Al llarg de la vida de Jesús, s’hi mostra com el pelegrí, aquell que camina i que va a trobar-s’hi donant vida, comunicant possibilitat per tots aquells que s’hi deixen acollir: la dona samaritana en el pou, trencant barreres i límits; el vell Nicodem a la nit, dialogant sobre la vellesa i la bellesa; Pere, l’apassionat, entre confessions de fe, negacions, apostant per l’amor i la tasca de servei pels altres; la dona de Magdala en l’hort entre la desesperança i el perfum de la Resurrecció, anunciant que Ell és viu. I tant d’altres, anònims. Nosaltres? La Resurrecció obre la porta de la fe, de la vida en abundància per a tots.

a) “El primer dia de la setmana” (Lc 24, 1). 

La Nova Creació (cf. Gn 1, 1-2, 2)

Crist, ressuscitat, es situa en el primer dia de la setmana. Acompleix la Creació – aquell primer dia on Déu digué “que es faci la llum” i la llum es va fer i veié que era bona –. Hi ha una bondat, un amor original, originari, creador de bondat. Sorprèn l’atmosfera. Les tenebres hi són presents. El sepulcre, l’albor del matí, ho presencien. Tanmateix, la llum és a prop. El primer dia de la setmana és la Nova Creació. La Resurrecció és la Creació. És Crist qui dóna compliment al cos de l’home en la glòria de Déu. Crist n’és el Primer: l’Origen, l’Alpha, i amb ell, nosaltres som cristificats. L’horrible paraula, el pecat, no té la darrera paraula. L’estructura del mal, de les injustícies i dels sofriments no ens resigna. La Creació és sempre present. I la bondat i la justícia hi són per sobre de tot i de tothom. Primer dia de la setmana. Primer i Origen.

b) De la nit al sol del nou matí. 

El pas de l’esclavitud a la llibertat (cf. Ex 14)

La Pasqua és el Pas del Senyor. I el Pas és moviment i camí. Amb el Poble d’Israel, Déu se li va estimar. Ara és el Poble de l’Humanitat. Déu va estimar tant al món que va enviar el seu Fill per a la nostra salvació, per l’alliberament del pecat. Déu obre, ens obre quan pensem tot allò que ens bloqueja i no ens deixa caminar. Crist té la darrera paraula. La mort horrible i atroç no són definitives. La Resurrecció és l’acte definitiu, que ens defineix. Dit d’una altra manera, Crist es trans-forma, trans-, que ens atravessa, ens forma i ens modela.

c) Una llosa aixecada. 

La pedra angular és Crist: un cor i esperit nou (cf. Ez 36)

Hi ha una llosa oberta. Aixecada. El sepulcre ja no és el lloc de la mort, de la foscor, de les tenebres desesperançades. Hi havia un cos. Ara resta buit. La mort ha quedat en un no-res. El Senyor Ressuscitat aixeca les lloses comunicant un cor i esperit nous. El profeta Ezequiel ens ho revel.la.

d) “No tingueu por”. 

El nostre baptisme (cf. Rm 6)

Per això, avui més que mai renovem el nostre baptisme. Hem de viure des del nostre baptisme, incorporar-nos constantment des de Crist, el seu esguard, des d’Ell i amb Ell. Tot ho canvia, el nostre cor, el nostre esperit nou. Nou perquè renaixem, des d’Ell, amb Ell i per Ell. És la pura comunicació del seu Esperit. Ungits sense por. La por ve de les nostres resistències interior a viure més enllà del que fem i deixem de fer. La por ens tanca en les nostres idees, prejudicis, en les nostres mentides i enganys. Crist ens inspira i alena el seu Esperit per viure el nostre baptisme constantment, dia rere dia: fills de Déu i germans per viure per l’anunci de l’Evangeli i el seu Regne des d’aquí, des del seu esguard qui troba tothom i ens posa en camí més enllà, incorporats en Ell.

Exultem! Bona Vida que entra en les nostres vides, Bona Pasqua. Bon Pas del Senyor. Vivim des d’ella, nodrim-nos d’ella per a ser homes i dones pasquals en el nostre quotidià, que sigui un lloc de Pasqua. És la nostra fe, esperança i caritat. Exultem. Bon dia primer de la setmana, bon pas a la llibertat. Bona Pasqua.

AMO ERGO SUM

És una tarda especial, d’aquelles que l’oblit no se’n porta, d’aquelles que la memòria ens porta al misteri de Déu: deixar a Déu que sigui Déu. I Déu no és més que amor. Únicament. El filòsof Descartes deia: “Cogito ergo sum”, penso doncs existeixo. No seria més evangèlic dir entre nosaltres: “Amo ergo sum”, estimo doncs existeixo? Estimo doncs existeixo. I creient-lo, fer-lo i fent-lo viure el que crec: estimo, sí, doncs existeixo. Amo ergo sum.

El passatge de l’Evangeli segons Joan comença amb un to ben solemne. “Ell els va estimar fins a l’extrem”. Fonamentalisme? No. Tant de bo s’estimés fins a l’extrem!. A l’extrem de l’amor no es pot caure en fonamentalismes ni radicalismes. No obstant, en aquesta situació són importants dos elements que de vegades poden passar desapercebuts. Jesús es desprèn del mantell de l’autoritat, el Talid, per a acollir la tovallola del servei humil propi de l’esclau en aquell temps. Així és, estimar fins a l’extrem és desprendre’s d’una autoritat reconeguda per a acollir una autoritat diferent. Estimar és desprendre’s per a acollir. Aquí radica l’extrem. El bon samarità es desprèn de les seves preocupacions i del seu camí per a acollir aquell colpejat per la vida i per la injustícia. El bon pare es desprèn de les seves reprimendes per a acollir el fill que torna a la casa penedit.

a) Pren el pa…

Jesús dóna la seva vida lliurement. Així ho preguem: “Al moment d’entrar lliurement a la seva passió”. Passió que és la seva i la Passió de totes les passions del món. Les pren. Pren la necessitat i el dolor, pren la injustícia. Es comprèn aquella frase del poble clamorós uns dies abans de la pressa de la Bastilla: “el pa s’aixeca!”. Perquè el pa és la història. Ell la pren. S’hi fa. El pa, ho sabem, és fruit d’un procés, d’una elaboració artesanal. Quelcom que s’hi va construint, que s’hi va teixint. No explicarem el seu procés: des de les llavors, ben petites, insignificants, fins la calor dels forns i les mans que ho treballen. Darrera d’aquest procés hi ha homes i dones, el treball de tot home. Aquest és el pa que presentem i oferim. Aquest és el pa que pren Jesús entre les seves mans. És el Crist qui pren la vida, la història, les nostres vides per transformar-les, per humanitzar-les, per cristificar-les: ser el cos del Cos de Crist. No som conceptes d’universitat, conceptes de pisarra i d’explicacions més o menys interessants. Al contrari, som el que construim i el que anem teixint. Això és fer història. I això és necessari que és transformi. El pa neix de la transformació d’una llavor. Jesús la transforma, la fa seva la nostra vida en el seu Cos. És la llibertat d’estimar en la capacitat de donar-se.

b) El beneí...

El pa i el vi són rebuts a les mans de Déu. Els beneix. La benedicció és la Paraula de Déu. En la benedicció (bene-dire, dir un bé), Déu dóna una promessa de fecunditat. És l’experiència dels homes i de les dones bíbliques que segueixen les traces de la Paraula i de l’Acció de Déu amb els seus alts i baixos. Les tres grans aliances de l’Antic Testament ho testimonien: 1. Noè (Gn 9), després del diluvi – les aigües que atormenten, confonen i engoleixen la Creació i les criatures – rep la benedicció, ell i la seva família; 2. Abraham (Gn 11), pare de la fe, estel de confiança i de coratge, surt de la seva terra – bella expressió de com hem de sortir de nosaltres mateixos –; 3. Moisès (Ex 24) desvetlla un camí i un pas de fraternitat i de convivència entre les persones i traça aquest camí d’abandonament en el Déu que fa història i camina amb nosaltres. I en l’extrem... el Nou Testament: Jesús. Ell és la nova Aliança. Som beneïts en una persona. I la benedicció no és guanyar la rifa. L’home beneït respon Déu beneint-lo en els seus germans inclòs “els enemics”. És tot un art. “L’art de beneir” (Pierre Pradervand) és : desitjar tot el bé possible per a una persona i/o una comunitat, el seu desenvolupament en plenitud, la seva profona joia, i desitjar-lo des del fons del cor, amb una sinceritat total, força que transforma i cura.

Jesús beneix. Dit d’una altra manera:

a) Trenca cuirasses de divisió creant un cor de comunió. La divisió és mur i a la vegada ruptura i tortura. N’hi ha tantes en aquest món! Siguin de la mena que siguin: psicològiques, afectives, socials, familiars. L’amor agenollat aquesta nit, al servei, crea comunió. Fer-ne part. Som part de Jesús i el seu color és el blanc, el de la llum, el de la transparència, el del vincle: el color de l’amor.

b) Trenca cuirasses de privilegis creant un cor de diàleg. La lògica de la traïció, de la sospita, no té lloc en aquesta nit. És una invitació a deixar-nos prendre com el pa per Jesús, a deixar-nos beneir. I el silenci per escoltar-lo n’és necessari. No tinc jo la primera paraula. És Ell qui dóna el primer pas, és Ell qui parla en primer lloc. Perquè el primer es fa el darrer. El diàleg assaboreix la caritat i fa que l’home interior es renovi cada dia (Diàdoc de Fotica).

c)  Trenca cuirasses de resignació creant un cor de possibilitats. Hi ha quelcom nou que neix, que empeny, que fa batir un cor.

Així és. Amo ergo sum, estimo doncs existeixo. Perquè ens tenim la possibilitat de deixar-nos estimar i de ser persones. I l’amor és “la vida veient en el mirall el millor de sí mateixa” (R. Argullol). Cantem l’amistat, el precepte de comunió en aquesta tarda especial. Tarda de la primera celebració de l’amistat, de lligams, de ser persones. Primera celebració i el darrer refugi: l’amistat. Ella ens uneix i foragita els cors. Ens fa hereus de paraules i de gestos: “estimeu-vos els uns altres com jo us he estimat”. Agenollar-nos davant dels altres. Deixar a Déu que sigui Déu. 

“Sigueu el que veieu i feu el que sou” 

(Sant Agustí d’Hipona, referint-se a l’Eucaristia).

L'HOME JUST

Intentaré ser breu. Díficil tasca amb aquesta porta de la fe, en aquesta immersió en el misteri de la passió, mort i resurrecció de Jesús.

a) Jesús, l’Home Just

No hi ha disfresses. No és el Déu difressat d’home per enganyar-nos. Déu es fa home. I això té les seves conseqüències. És la seva missió: portar justícia, restablir lligams, donar paraula a l’amor per sobre de tota mort. Ell que era de condició divina és l’Home en completa donació. I donar no és un bescanvi. El regal és Ell mateix. I ho fa amb total gratuïtat, aquella que no mira condicions sinó que és incondicional. Inesperat, sense dubte. Però, en definitiva:

Qui no espera que Algú es doni en gratuïtat?

Qui no espera un amor que no retregui?

Qui no espera un amor no com a ideal sinó un “tu a tu”?

Més encara, qui no espera un amor que entendreixi la nostra vida?

El qui és de condició divina es fa home: és el Déu solidari, qui crea lligams, la Nova Aliança, esposant-nos a Ell, cada vegada més. És la seva missió i el seu servei. El Servent, aquell Just – qui restableix – s’abaixa. Magnífic gest. Sublim dignificació per a nosaltres. Déu serveix. Déu Humil, s’agenolla davant l’home fent-se home. N’és tota la seva vida: aquell perfum vessat a Betània, aquella abraçada entre uns i altres, aquelles dures paraules al cor de pedra dels homes, aquella tendresa als cecs, aquell camí emprès des d’una menjadora. Ell s’agenolla. I el moviment d’abaixar-se conclou en la Creu: 1. Acte cru, atroç. Reservat als humiliores, aquells de condició inferior. Era la seva missió: l’home just es posa en el darrer lloc, en l’extrem de l’amor; 2. Esdeveniment públic, vergonyós. El pecat és vergonya i ens avergonya.

Allà es posat el Servent Just, Déu fet home, en la perifèria de Jerusalem. Allà esdevé el centre, allà s’acompleix les seves paraula, allà és la Paraula de Déu, allà és la Passió i la Glòria, allà és on comença una nova història, de generació en generació, és la Passió de Déu per a l’home i la seva justícia. I Déu exalça l’Home Just, a Jesucrist. Fill seu, moviment del Pare cap els Homes i dels Homes vers Déu. 

b) Misteri diferent, no ens deixa indiferents

Hi ha un color per excel.lència: el vermell. Vermell de qui és testimoni (màrtir), vermell de qui estima amb passió, vermell d’un cor que batega. És el color d’avui. Un color que ha fet i fa història. Déu despullant-se de la seva riquesa es fa pobre per a enriquir-nos (cf. 2 Co 8, 9). I en quantes “Jerusalems” entra avui! Ell s’adentra en les entranyes de la vida. Màxima encarnació. La veritat és encreuada a nom d’allò més convenient. Crucificat l’amor per no saber entendre. Déu abraça la creu per exaltar l’amor i ser-ne Ell qui doni la seva Paraula. El silenci de la mort, de l’egoïsme, de la corrupció, de les entranyes polítiques, dels marges... tot silenci sepulcral és trencat. Quan creiem que tot resta inmune, sense justícia, aleshores Déu pronuncia el seu crit donant vida el que és mort. Revoluciona el que crèiem, i no deixa indiferents: “Realment aquest home era just”. És la confessió del centurió romà. Aquell diferent no li deixa indiferent. L’esguard a Jesús, quan ens hi posem, la seva vermellor, no deixa indiferent. Provoca. Quina confessió de fe! Pau ho diu en l’himne als cristians de Filip: que tota boca confessi que Jesucrist és Senyor per la glòria de Déu Pare. Quin esguard fem al nostre món des de la Creu? Quina confessió de fe proclamem?

c) La Creu, arbre de la vida, fe esperançada

I el vermell ens porta a l’arbre de la Creu. Els Rams amb els quals aclamem, provenen de l’arbre. I els pals de la Creu seran en nou arbre de la vida. És arbre. Donarà fruits. Tot al seu temps. Dos pals fan d’arbre. I de l’arbre surt transformació, renovació, mort i vida. Tallar i pulir, recollir el fruit i gaudir-ne. No vull dolcificar la Creu: és el sufriment més amarg i penal però garantia d’autenticitat com diria Simone Weil. La Creu és arbre, frondós per acull, poderós per servir. Que aquests dies sants ens endinsem a aquest color vermell de testimoni de qui és Déu. Color de justícia, per deixar-nos personalment impregnar-nos. Impregnar-nos i confessar la nostra fe esperançada. Novalis, poeta alemany, ho expressa talment:

Vers Jesús, l’Estimat!

Confiança!, el crepuscle vespertí il.lumina

extingint-se, a qui l’estima i a l’afligit.

Un somni trenca les nostres cadenes

i ens submergeix en les entranyes del Pare.

Novalis, Hymnen an die Nacht